Per a una persona que li agrada caminar, les creus de terme són encara una veritable referència. Ens marquen el moment d'arribar o de sortir d'un poble.
Antigament, quan encara no hi havia GPS i tothom anava caminant o a cavall, tenien una importància que avui dia recuperen a alguns llocs, sovint reubicades a les omnipresents rotondes.
En qualsevol cas, són molts cops una veritable obra d'art, humil i modesta, però d'art, al cap i a la fi. Des d'ací, com a caminaires, les volem reivindicar.


divendres, 24 de setembre del 2010

Almoster.

Aquí passa justament al contrari de Mont-ral, hi ha una creu, podria estar a la part superior d'un pilar, però és al capdamunt d'una paret. Ignoro la història, però, pel que fa a mi, la consideraré una creu de terme una mica especial.
De fet, hi ha una sospitosa inscripció de Santa Missió, bé, és una creu, no?

1 comentari:

  1. Hola, Màrius Domingo

    Exactament no podem considerar-la una creu de terme ja que no va ser feta amb intenció d'acotar límits territorials ni tampoc cruïlles de camí.

    La creu en va ser una donació del serraller Josep M. Roma Sans, un jove de disset anys que la va dissenyar i forjar, fill del ferrer del poble, Isidre Roma Escolà. Com diu la inscripció, va ser per la commemorar “Santa Misión”. Any 1950

    Aquí més avall us transcric un petit fragment del llibre:

    “Almoster: una memòria del poble”. Records d'Enric Llevat i Sánchez a cura d'Antonieta Prats i Sobrepere. Carrutxa 2001. ISBN: 84-87580-13-0

    --

    Pàg. 174

    5.8.3 La Missió

    Va ser un esdeveniment religiós que va tenir molt de ressò per aquest pobles cap als ans cinquanta. El van organitzar uns pares escolapis, el padre Miquel Piquer i el padre Andreu Garcías, que durant uns dies s’instal·laven en un poble i feien actes de culte i prèdiques per tal de sotragar l’esperit dels senzills vilatans i enfortir-los la fe. L’últim dia feien una festa i erigien en un lloc del poble una creu de ferro en commemoració el la Missió, a Almoster, van anar-hi del 3 al 12 de febrer de l’any 1950. El primer dia a la tarda van fer una solemne processó, amb assistència de les autoritats per rebre els pares missioners. Els altres dies, a trenc d’alba, feien un Rosari de l’Aurora amb torxes, acabat el qual anaven fins a l’església i feien la missa i una explicació. Cap al tard, convocaven altra vegada a la gent i organitzaven un acte d’unes tres hores de durada que teia –segons constata en el programa que conserva l’Enric- “Estació al Ssm., Conferència Dialogada i sermó moral”. En realitat, alternaven els sermons seriosos i dogmàtics amb anècdotes, cançons i entreteniments que feien que la sessió resultés edificant, amena i divertida.

    També van fer una Missió Infantil per als més petits. Va durar tres dies, amb actes al matí i a la tarda. Dos dies abans d’acabar, van convocar al poble a un Solemne Via Crucis pels carrers i, ala vigília, va fer acte de presència l’Excm. I Rdm. Ser. Arquebisbe DR. D. Benjamín de Arriba i Castro per “adreçar la paraula a tot el poble”. El darrer dia, van fer un ofici solemne amb comunió general, acompanyat de música i cants, i una manifestació infantil, en què van disfressar la canalleta: els nens, de missioners amb sotana negra, i les nenes, d’angelets amb túniques blanques i unes ales. L’Enric conserva una fotografia de sis nens –entre ells els seus dos fills- i deu nenes que posen per a l’ocasió amb les mans juntes i actitud beatífica. A la tarda, van organitzar una gran festa amb processó eucarística per tot el poble, benedicció de la “Creu de la Missió”, que era de ferro forjat i la va dissenyar i fer, quan tenia disset o divuit anys, el Josep M. Roma, germà de la Dolores, que treballava en una serralleria de Reus i que el seu pare era el ferrer del poble, i la qual es va col·locar a la la placeta de la Bomba.

    Aquesta Missió no va ser l’única perquè, segons consta en el programa, 46 anys abans se n’havia fer una altra. En llegir-ho, l’Enric va recordar que la Camila, una dona molt especial, casada amb el Miquel Sarrió, se’n recordava de l’anterior, que va celebrar-se el 1904. Aquell va ser un any de molta secada i aquest any 50 també. Per això, la dona deia burleta: “que no tornis aqueixos, que sempre que vénen s’asseca tot”.

    ResponElimina